La seguretat en freeride a Baqueira no depèn de com de bé esquies la neu pols. Depèn de com està el mantell nivós i de les decisions que es prenen abans i durant la baixada.
Hi influeix la quantitat de neu caiguda els últims dies i com l'ha treballada el vent. Hi influeix el gradient tèrmic, que transforma els cristalls dins del mantell, i si les capes més profundes estan ben assentades. I hi influeix el terreny: la zona triada, el pendent, la forma del vessant i la tàctica amb què es baixa.
El domini esquiable de Baqueira Beret ofereix molt terreny fora pista a l'abast dels remuntadors. Aquesta proximitat és precisament el que el fa enganyós. Un dia de sol després d'una nevada, les pales semblen una invitació, i veure traces d'altres esquiadors dona una falsa sensació de permís. Que algú hagi baixat abans no vol dir que el vessant sigui segur.
Molts esquiadors que dominen les pistes vermelles i negres arriben al freeride amb aquest dubte: saben esquiar, però no saben llegir la muntanya. A les nostres classes de freeride a Baqueira, aquesta lectura forma part de la classe tant com la tècnica. En aquesta guia t'expliquem com preparem cada jornada. Veuràs com interpretem el butlletí de Lauegi i l'estat del mantell, com triem zona i tàctica de baixada, quan decidim no sortir i quin paper real tenen l'ARVA, la pala i la sonda.
Per què saber esquiar bé no basta per fer freeride segur?
El primer bloqueig de l'esquiador que vol sortir de pista és confondre nivell tècnic amb capacitat de decisió. Baixar amb soltesa una negra de Baqueira demostra tècnica, però no diu res sobre si saps llegir un vessant carregat de neu ventada. Són dues habilitats diferents, i la segona no s'adquireix esquiant més pistes.
El segon és la confiança que donen les traces alienes. Veure una pala ja esquiada transmet la idea que algú ha comprovat que és segura. En realitat, cada pas pot carregar una mica més el mantell, i la traça només demostra que aquella persona va baixar sense incidents aquell dia i a aquella hora. Un vessant pot aguantar el pas de molts esquiadors fins que un trepitja just el punt feble.
El tercer és la familiaritat. Un vessant que has baixat moltes vegades no és el mateix vessant cada dia. La neu recent, el vent de la nit o diversos dies de fred intens en canvien el comportament, encara que el paisatge sembli idèntic.
El quart són les ganes. El primer dia de sol després d'una gran nevada és el que més ve de gust i, sovint, un dels que més prudència exigeix. La il·lusió acumulada empeny a entrar en terreny que convindria deixar reposar.
Cap d'aquests errors és de tècnica. Són errors de lectura i de judici, i per això es corregeixen aprenent a mirar la muntanya amb criteri, no només esquiant millor.
Què revisa un monitor abans d'una jornada de freeride a Baqueira?
La jornada de freeride comença abans de pujar al primer remuntador. La tarda anterior consultem el butlletí de perill d'allaus del Centre de Lauegi per a la Val d'Aran i la previsió meteorològica, i els tornem a revisar al matí, abans de sortir. També repassem l'evolució dels últims dies: quant ha nevat, amb quin vent i amb quines temperatures.
Aquest historial pesa tant com el part del dia. La mateixa nevada no es comporta igual sobre una base ben assentada que sobre una capa feble. Aquesta capa feble se sol formar després de diversos dies de fred intens amb poc gruix de neu, quan el contrast de temperatura dins del mantell desfà la cohesió entre els cristalls.
A aquesta lectura hi sumem el part de pistes i remuntadors de Baqueira Beret. Ens diu quins sectors estan oberts i quins remuntadors funcionen. Així triem zones aprofitables aquell dia i no perdem temps desplaçant-nos cap a un sector tancat o sense accés.
Després pensem en el grup: nivell tècnic real, estat físic, experiència prèvia fora pista i objectiu de la jornada. Amb tota aquesta informació tracem un pla principal i les seves alternatives: quines zones són possibles, en quin ordre i en quins punts replantejarem la decisió si alguna cosa no encaixa.
El pla no es tanca a casa. Sempre que és possible, des del telecadira observem com reaccionen al pas d'altres esquiadors els vessants d'orientació i inclinació semblants als que volem esquiar. Ho fem al llarg de tota la jornada, perquè el mantell canvia amb les hores. No ho prenem com un permís, sinó com una dada més que se suma al butlletí.
A la neu busquem a més altres senyals: marques de vent, fissures que s'obren en trepitjar, col·lapses del mantell amb el seu soroll sord característic, allaus recents i el canvi de temperatura al llarg del dia. Si la muntanya no coincideix amb el part, mana la muntanya.
Neu recent, vent i gradient tèrmic: quan és estable el mantell nivós?
El mantell nivós és un conjunt de capes de neu d'edats i qualitats diferents. La seva estabilitat depèn de com estan unides aquestes capes entre si. Una allau de placa es produeix quan una capa cohesionada descansa sobre una altra de feble, i el pes d'un esquiador n'hi ha prou per trencar la unió.
Quanta neu ha caigut i a quin ritme
No importa només la quantitat de neu recent, sinó la velocitat amb què ha caigut. Quan neva a poc a poc durant diversos dies, el mantell té temps d'assentar-se i assimilar el pes. Una nevada intensa, de l'ordre de 30 cm o més en un dia, deixa sobre el mantell una càrrega que encara no s'ha unit a les capes inferiors.
El vent: el que fabrica les plaques
El vent arrenca la neu dels vessants on bufa i la diposita als vessants protegits, a sotavent. Pel camí trenca els cristalls i els compacta. El resultat és una placa densa i tensa, sovint amb aspecte mat, ondulat o encartonat, que pot semblar bona neu i amagar molta inestabilitat.
Gradient tèrmic: per què el fred també és perillós
El sòl es manté a prop de 0 °C sota la neu. Si l'aire és molt fred i el mantell és prim, la diferència de temperatura entre la base i la superfície és gran. Aquest gradient tèrmic transforma els cristalls en formes facetades que no s'uneixen entre si i funcionen com una base sense adherència.
Passa sobretot a principi de temporada i en llomes escombrades pel vent, on hi ha poc gruix de neu. Aquesta capa feble pot durar setmanes, sobretot a les cares nord, on el sol gairebé no arriba. Quan el mantell és gruixut i les temperatures són suaus, l'efecte és el contrari: els cristalls s'arrodoneixen, se solden entre si i el mantell s'assenta.
Capes enterrades: gebre i crostes
Dues superfícies innocents poden convertir-se en un problema quan una nevada les cobreix. El gebre de superfície es forma en nits fredes i serenes. Un cop enterrat, és una de les capes febles més persistents. Les crostes de regel, típiques de les cares sud, es converteixen en un pla llis pel qual pot lliscar la neu nova.
| Condicions que assenten el mantell | Condicions que el desestabilitzen |
|---|---|
| Nevades moderades i repartides en diversos dies | Nevades intenses en poques hores |
| Vent en calma durant i després de nevar | Vent moderat o fort, que forma plaques a sotavent |
| Mantell gruixut i temperatures suaus, lleugerament sota zero | Mantell prim amb fred intens (gradient tèrmic fort) |
| Superfície vella rugosa, que ancora la neu nova | Gebre de superfície o crosta llisa enterrats |
| Regel nocturn sòlid a la primavera | Nits sense regel o pluja sobre neu recent |
Per això la nostra lectura mai no es limita a la nevada del dia. El que decideix si un vessant és esquiable és la història completa del mantell les últimes setmanes. El butlletí de Lauegi la resumeix, i nosaltres la coneixem de primera mà perquè esquiem cada dia a l'estació de manera conscient, atents a com evoluciona la neu d'una jornada a l'altra.
Pendent, forma del terreny i orientació: com triem la zona de freeride?
Amb el mantell llegit, la decisió següent és el terreny. La mateixa neu pot ser segura en un vessant i perillosa en el del costat. La diferència la marquen la inclinació, la forma del vessant i cap a on mira. També els ancoratges naturals de la seva base, com roques, vegetació i arbres, que només es coneixen si es coneix la muntanya sense neu.
La inclinació: per què els 30 graus són la frontera
La gran majoria de les allaus de placa es desencadenen en vessants d'entre 30° i 45°. És la inclinació en què la neu s'acumula en gruix suficient i queda en tensió, sense arribar a caure sola. Per sota de 30° és poc probable que una placa es posi en marxa, tret que el vessant estigui connectat a una pala més dreta per sobre.
| Inclinació | Comportament habitual del mantell |
|---|---|
| Menys de 30° | La neu reposa estable. El risc ve de les pales que hi hagi per sobre. |
| Entre 30° i 45° | Franja crítica: és on es formen i es desencadenen la majoria de les plaques. |
| Més de 45° | La neu tendeix a purgar-se sola durant o poc després de nevar. N'acumula menys, però exigeix un altre nivell tècnic i no és terreny d'iniciació. |
La forma del vessant: on es concentra el perill
Dins d'una mateixa pala hi ha punts més delicats que altres. Els canvis de pendent convexos, on el vessant «es projecta», són els punts on la placa suporta més tensió i on més es trenca. Les vaguades i els canals recullen la neu que baixa o que porta el vent, de manera que una allau petita hi pot acumular un gran gruix.
La part baixa també compta. Una zona plana al peu d'una pala dreta sembla un bon lloc per esperar, però és la zona d'arribada d'una possible allau.
Ancoratges naturals: conèixer la muntanya sense neu
El que hi ha sota la neu influeix en com se subjecta el mantell. Un sòl irregular, amb roques i matoll, ancora les capes inferiors. Un vessant d'herba llisa o de lloses de roca ofereix una superfície per la qual tot el gruix de neu pot lliscar, sobretot amb la calor de primavera.
Per això conèixer la muntanya a l'estiu és part de llegir-la a l'hivern. Saber què hi ha sota una pala canvia la decisió, encara que en superfície sembli igual que la del costat.
Les roques que treuen el cap amb poc gruix també compten. Al seu voltant el mantell és més prim, es debilita amb més facilitat i la capa feble queda més a prop de la superfície, a l'abast del pes d'un esquiador. Per això són punts habituals on s'inicia una fractura.
Els arbres funcionen de dues maneres oposades. Un bosc dens frena el vent i subjecta la neu. Una clariana aïllada entre arbres, en canvi, acumula la neu que porta el vent i no té sortida lateral si es desprèn.
L'orientació: nord, sud i el que canvia en cadascuna
Les cares nord reben poc sol a l'hivern. Conserven el fred i, amb ell, les capes febles es poden mantenir durant setmanes. Les cares sud pateixen cicles de calor i regel: al matí poden estar dures i al migdia perdre cohesió, amb risc d'allaus de neu humida. Les cares est i oest combinen l'efecte del sol a hores diferents amb el del vent.
Per això l'hora també forma part de l'elecció. Un vessant sud pot ser una bona opció a primera hora i una de dolenta al migdia. Un domini tan ampli com el de Baqueira Beret gairebé sempre ofereix alternatives d'orientació, i buscar la bona en el moment adequat és part de la feina del monitor.
Les preguntes que ens fem abans d'entrar en una pala
Abans de ficar el grup en un vessant, repassem sempre una sèrie de preguntes:
- D'on ha bufat el vent aquests dies i on ha pogut acumular la neu?
- Quina inclinació té la pala i on és el canvi de pendent més marcat?
- Què hi ha sota la neu: sòl que ancora o superfície llisa?
- Cap a on mira i com l'està afectant el sol a aquesta hora?
- Com han reaccionat avui vessants semblants al pas d'altres esquiadors?
- Si la neu es mou, on va? Hi ha vaguades, cingles o arbres a sota que agreugin les conseqüències?
- Quina tàctica de baixada seguim? Quina línia ens deixa una sortida lateral i quins punts segurs tenim mentre baixem i en parar?
- Està el grup preparat per a aquesta pala, tècnicament i físicament?
- Tenim una alternativa si decidim no entrar-hi?
Si diverses respostes assenyalen el mateix punt com a problemàtic, aquella zona queda descartada aquell dia.
Tàctica de baixada: com s'esquia un vessant fora pista amb seguretat?
Triar bé el vessant és la meitat de la feina. L'altra meitat és com es baixa. El principi és reduir l'exposició: que en cada moment hi hagi el menor nombre possible de persones a la zona de risc, i que sempre hi hagi una manera de sortir-ne.
Línies de seguretat: per on es traça la baixada
No totes les línies d'una mateixa pala exposen igual. Els lloms, les carenes amples i les vores del vessant solen ser més segurs que el centre d'una vaguada o que el pas just per una convexitat. Sempre que el terreny ho permet, tracem la baixada per aquestes zones i evitem passar per sobre de trampes de terreny com canals, cingles o arbres aïllats.
La línia es decideix abans d'entrar, no sobre la marxa. Cada alumne sap per on baixarà, on ha de parar i cap a quin costat ha de sortir si nota que la neu es mou.
Sortides d'emergència: saber sempre per on escapar
Una bona línia deixa sempre una sortida lateral cap a terreny segur. Si la placa es trenca, la millor opció és sortir en diagonal cap a la vora, mai intentar deixar-la enrere cap avall. Per això descartem les línies encaixonades, on no hi ha escapatòria possible a cap costat.
La sortida d'emergència també es planifica a escala de jornada. Abans d'endinsar-nos en una zona, sabem com tornar a pista o a un remuntador si les condicions canvien, el grup es cansa o la neu no és la que esperàvem.
D'un en un i amb parades en zones segures
En vessants sospitosos el grup baixa d'un en un, amb distàncies àmplies. El següent no comença fins que l'anterior ha arribat a una zona segura. Així, si passa alguna cosa, només hi ha una persona exposada i la resta pot ajudar des de fora de perill, sense perdre-la de vista.
Les parades es fan en illes de seguretat: lloms elevats, zones planes fora de la trajectòria d'una possible allau o bosc dens. Mai sota un canvi de pendent, al fons d'una vaguada ni sota una cornisa, encara que sembli el lloc més còmode per esperar.
Abans d'entrar: comprovació i rols
Abans de cada baixada compromesa comprovem que tots els ARVA estan en mode emissió. Cada persona sap qui obre, qui tanca i què fer si algú queda atrapat. I qualsevol membre del grup pot dir que no: si algú té dubtes o por davant d'una pala, no se'l pressiona perquè baixi.
Quan no s'ha de sortir de pista encara que el dia sembli perfecte?
Els dies que més venen de gust solen ser els que més prudència exigeixen. Un cel blau després d'una gran nevada, sense ningú a les pales i amb neu pols fins al genoll, és la imatge que tot freerider espera. També és, sovint, un dia en què el mantell encara no ha assimilat la neu nova.
Zones que no esquiem mai, sigui el dia que sigui
Hi ha vessants a Baqueira que no formen part del nostre mapa de freeride. En coneixem l'historial: cauen de manera recurrent, temporada rere temporada. Que un dia concret no s'hagin mogut no significa res, perquè tard o d'hora tornaran a caure. Per això no els valorem cada dia ni esperem que semblin segurs. Directament, no els considerem terreny esquiable.
Aquest coneixement no apareix en cap mapa de pistes. S'acumula esquiant la mateixa muntanya hivern rere hivern i observant on i quan es repeteixen les allaus.
El nostre criteri segons el nivell de perill del butlletí de Lauegi
El butlletí de Lauegi utilitza l'escala europea de perill d'allaus, d'1 a 5. El nostre criteri de partida és el mètode de reducció elemental de Werner Munter, una referència acceptada en la professió. Relaciona el nivell de perill amb la inclinació màxima dels vessants que es poden esquiar en les orientacions i cotes que el butlletí assenyala com a desfavorables.
| Nivell de perill | Límit d'inclinació (MRE) | Com ho apliquem |
|---|---|---|
| 1 · Feble | Sense límit general | Si a més les condicions són bones, és el dia de les pales exigents, amb la mateixa lectura del terreny i la mateixa tàctica de sempre. |
| 2 · Moderat | Evitar vessants de més de 40° | Valorem si el que teníem previst es pot esquiar. |
| 3 · Marcat | Evitar vessants de més de 35° | Més exigència: si la valoració no és clara, triem terreny més senzill. |
| 4 · Fort | Evitar vessants de més de 30° | Res per sobre de 30°. |
| 5 · Molt fort | Res fora pista | Només pistes, els seus laterals i zones molt controlades per l'estació. |
Aquests límits no són un objectiu al qual acostar-se, sinó un marge que no es creua. I la inclinació és només un dels factors: un vessant per sota del límit pot continuar descartat per tot el que expliquem en aquesta guia.
El nivell 4 és, a la pràctica, un dels més traïdors. A diferència del 5, el dia pot semblar esquiable, i és fàcil confiar-se de més. Per això és el nivell en què apliquem el límit de 30° amb més rigor.
El contrari també és cert. Amb nivell 1 i bones condicions és quan s'esquien els pendents forts: si no s'aprofiten aquests dies, no s'esquiaran mai. A més, el freeride no és només neu pols verge. Un pendent fort amb neu premsada de qualitat també és freeride, i aquests dies són els ideals per a això.
En qualsevol nivell, les decisions fora pista es prenen amb serenitat i amb la seguretat sempre al davant.
Senyals de la neu que ens fan tornar enrere
Hi ha senyals que la muntanya dona i que no admeten discussió. Un col·lapse amb soroll sord sota els esquís significa que una capa feble s'acaba de trencar. Les esquerdes que s'obren i s'allunyen des dels esquís indiquen una placa en tensió. Un so buit en trepitjar o en clavar el bastó delata un buit o una capa fràgil sota la superfície. I les allaus recents en vessants semblants són la prova més clara que el problema existeix avui.
Quan n'apareix qualsevol, no intentem comprovar fins on aguanta el vessant. Sortim d'aquell terreny per la zona més segura i canviem de pla.
Condicions que ens fan replantejar la jornada
Altres situacions no són una alarma immediata, però canvien la decisió abans de sortir. Una nevada intensa acompanyada de vent fort les últimes hores. Una pujada brusca de temperatura o pluja sobre neu recent. Cornises grans i noves a les carenes, senyal de transport de neu actiu. O un butlletí de Lauegi que situa el problema principal just a les orientacions i cotes que volíem esquiar.
També compta el que no depèn de la neu. Amb boira no es pot llegir el terreny ni vigilar el company que baixa. Un grup cansat esquia pitjor i reacciona més tard. En aquests casos, el millor freeride del dia pot ser als marges de les pistes o en terreny de poca inclinació.
Canviar de pla és el més habitual, no l'excepció
La neu està viva i cada nevada és diferent de l'anterior. Per això canviem el pla de la jornada molt sovint. De vegades ho decideix un senyal clar. Altres vegades no hi ha cap alarma, però el que veiem i valorem ens porta a triar zones més senzilles i amb menys risc, simplement perquè és el que demana el dia.
Aquesta flexibilitat és la que permet gaudir del freeride molts anys. L'objectiu no és esquiar la pala més espectacular de la jornada, sinó esquiar la millor neu que aquell dia es pot esquiar amb un marge de seguretat raonable.
Decidir no sortir també és aprendre freeride
Renunciar a una pala no és perdre el dia. És una de les decisions més difícils de prendre i de les que més s'aprenen en una classe de freeride. Un alumne que veu el seu monitor fer mitja volta, i entén per què, s'emporta un criteri que li servirà tota la vida a la muntanya.
Equip de seguretat per a freeride: ARVA, pala, sonda i proteccions
Sortir de pista sense ARVA, pala i sonda no és una opció. Són tres eines que funcionen juntes, i cap no serveix de gaire sense les altres dues. A les nostres classes de freeride cada persona del grup ha de portar el seu propi equip de seguretat. Qui no en tingui el pot llogar a botigues especialitzades de la zona. No totes les botigues de lloguer disposen d'ARVA, pala i sonda, així que convé confirmar-ho en reservar.
Què fa cadascun
L'ARVA, també anomenat DVA (detector de víctimes d'allaus), és un emissor-receptor. Durant la baixada emet un senyal. Si algú queda sepultat, la resta del grup el canvia a mode cerca i segueix aquest senyal fins a la zona on hi ha la víctima.
La sonda és una vara plegable que es clava a la neu per localitzar amb exactitud la persona enterrada i saber a quina profunditat és. L'ARVA acosta, la sonda confirma.
La pala serveix per desenterrar. És la fase que més temps i esforç consumeix, i sense pala és pràcticament impossible treure algú de sota una allau a temps.
| Eina | Funció | Sense ella… |
|---|---|---|
| ARVA / DVA | Localitzar la zona on és la víctima | Ningú no sap on buscar |
| Sonda | Confirmar la posició exacta i la profunditat | Es cava a cegues i es perd temps |
| Pala | Desenterrar la víctima | És gairebé impossible treure-la a temps |
L'airbag d'allaus, o motxilla per a allaus, és un element més de seguretat. En activar-lo, ajuda a mantenir-se a la superfície de l'allau. No substitueix l'ARVA, la pala ni la sonda, però convé saber com funciona, i qui el pugui portar hi suma un marge més.
Casc i proteccions: no tot són allaus
Fora pista no tot el risc ve d'una allau. La neu no tractada pot ser traïdora: una placa dura sota la neu pols, una crosta que trenca o un canvi de neu inesperat et poden fer caure i llançar-te contra un arbre o una roca.
Per això el casc és obligatori a les nostres classes de freeride. El protector d'esquena és molt recomanable. Si la jornada passa per molt bosc amb branques, també el pectoral. Més enllà del casc, cada esquiador decideix quines proteccions porta, però convé prendre aquesta decisió abans de sortir, no després d'un ensurt.
| Protecció | A les nostres classes de freeride |
|---|---|
| Casc | Obligatori |
| Protector d'esquena | Molt recomanable |
| Pectoral | Recomanable en jornades amb molt bosc |
| Airbag d'allaus | Recomanable per a qui el pugui portar |
Per què el rescat depèn del mateix grup
En una allau, els primers 15 minuts són decisius per a la supervivència d'una persona sepultada. Els equips de rescat professionals difícilment arriben en aquest marge. Per això el rescat real el fan els companys que hi són, amb el material que porten a sobre i el que en saben fer.
La seqüència bàsica és sempre la mateixa. Tothom fixa amb la vista el punt on va desaparèixer la persona i es comprova que no hi hagi risc d'una segona allau. Després tothom passa el seu ARVA a cerca i es localitza el senyal. Finalment se sondeja i s'excava. Tan bon punt algú del grup queda lliure de tasques, avisa els serveis de rescat.
Abans de sortir de pista, cada persona del grup ha de tenir desats al mòbil els telèfons d'emergència:
| Servei | Telèfon |
|---|---|
| Emergències | 112 |
| Emergències a pistes de Baqueira Beret | +34 973 63 90 50 |
| Pompièrs d'Aran (bombers) | +34 973 64 00 80 |
Buscar-los en el moment de l'accident és perdre minuts que no es tenen.
El que el material no pot substituir
L'ARVA, la pala i la sonda serveixen quan ja ha passat un accident. No eviten que passi. Portar-los no fa un vessant més segur ni justifica entrar on no s'hauria d'entrar. Tot el que expliquem en aquesta guia sobre el butlletí, el mantell, el terreny i la tàctica existeix per no haver-los d'utilitzar mai.
Tampoc no serveixen si no se saben utilitzar. A les nostres classes comprovem sempre el senyal de tots els ARVA abans de sortir de pista. Però dominar una cerca real, amb el sondeig i l'excavació, requereix un curs específic de rescat en allaus. Si penses fer freeride sovint, és una formació que recomanem fer.
Quin nivell necessites per al freeride i quin terreny triem segons el dia?
No cal ser un esquiador expert per començar en freeride. Amb un paral·lel perfeccionat i soltesa en pistes vermelles ja es poden fer les primeres passes en neu no tractada, sempre amb el terreny adequat. Si el teu nivell és més baix, adaptem el treball en neu no tractada a pràctiques més senzilles, en què vas sentint la neu i agafant bons hàbits. A la nostra guia d'iniciació al freeride a Baqueira expliquem en detall quan estàs a punt per provar-ho.
El que aquesta guia no et pot dir és on esquiar cada dia, perquè depèn de les condicions. A les nostres classes, l'ordre de la decisió és sempre el mateix: primer mana el dia (butlletí, mantell i visibilitat) i després el nivell del grup. Una mateixa zona pot ser perfecta per a un alumne d'iniciació un dia i quedar descartada l'endemà.
Terreny d'iniciació
Per als primers contactes amb el fora pista treballem en zones com Argulls i la transició suau de Beret. Són vessants de poca inclinació, a prop de les pistes i amb sortides senzilles. Allà l'alumne aprèn a moure's en neu variable sense estar exposat a pendents crítics, i comença a mirar el terreny amb els criteris d'aquesta guia.
Terreny avançat
Amb més nivell i quan el dia ho permet, el terreny s'obre a sectors com Manaud-Solei, Escornacrabes, Pasarells, Teso dera Mina o la Peülla, a Bonaigua. Són zones de més inclinació i compromís. Només hi entrem quan el butlletí, l'estat del mantell i el nivell del grup encaixen, i sempre dins del límit d'inclinació que marca el nivell de perill del dia.
Quina titulació necessita un monitor de freeride a Baqueira?
A Espanya, la titulació oficial dels professors d'esquí és la de Técnico Deportivo en Esquí Alpino, regulada pel Reial Decret 319/2000. Té tres nivells, i no tots permeten ensenyar fora pista.
| Titulació | On pot ensenyar |
|---|---|
| TD1 · Técnico Deportivo nivell 1 | Només en pistes balisades |
| TD2 · Técnico Deportivo nivell 2 | Pistes balisades i fora pista dins del domini esquiable de l'estació |
| TD3 · Técnico Deportivo Superior | Pistes balisades i fora pista dins del domini esquiable de l'estació |
| Guia de muntanya (UIAGM/AEGM) | Esquí de muntanya i terreny fora del domini esquiable |
La frontera legal del freeride no és entre el TD2 i el TD3, que tenen el mateix àmbit. És al límit del domini esquiable. A dins hi poden ensenyar fora pista els tècnics de nivell 2 i 3. Més enllà, en esquí de muntanya o travessa, la competència correspon als guies de muntanya.
La diferència real entre un TD2 i un TD3 és de nivell professional: formació d'altres tècnics, direcció d'escoles, entrenament d'alt rendiment. A Alpine Ski Academy les classes de freeride les imparteixen, per norma general, tècnics de nivell 3. No és una exigència legal, sinó un criteri propi de l'escola, basat en la formació i en l'experiència gestionant el risc fora pista. Si en les teves dates no hi ha cap TD3 disponible, t'avisem i et proposem un TD2 amb experiència contrastada en freeride.
Què preguntar abans de contractar una classe de freeride
Més enllà del títol, convé preguntar per l'experiència concreta del monitor fora pista. Quantes temporades porta ensenyant freeride en aquella estació, quina formació té en neu i allaus, i com decideix on esquiar segons el dia. Un bon monitor de freeride no tindrà problema a explicar-te el seu criteri. És, precisament, el que t'està ensenyant.
La recomanació d'Alpine per començar en freeride amb seguretat
La meva recomanació és començar al revés de com ho fa la majoria. Abans de comprar uns esquís amples o una motxilla d'allaus, aprèn a mirar la muntanya. El material es compra en una tarda; el criteri per decidir on i quan esquiar es construeix temporada rere temporada.
Les primeres jornades amb un monitor serveixen per a això. No només millores la tècnica en neu no tractada: veus com es pren cada decisió, per què es descarta una pala i per què se'n tria una altra. Si després vols sortir pel teu compte, completa aquesta base amb un curs específic de rescat en allaus.
I aprofita els dies bons. Amb nivell de perill baix i bones condicions és quan es progressa de veritat fora pista. A la nostra escola d'esquí a Baqueira Beret planifiquem cada classe de freeride segons el dia, per treure el màxim del que la muntanya permet.
Reserva la teva classe de freeride a Baqueira
Si vols començar a esquiar fora pista, o fer-ho amb més criteri, escriu-nos per WhatsApp. Explica'ns el teu nivell i les teves dates, i preparem la jornada segons el que demani la muntanya aquell dia.
Víctor Puche Fita — TD3, Demostrador SAFE Formación, fundador d'Alpine Ski Academy.
Fonts: Butlletí de perill d'allaus del Centre de Lauegi (Val d'Aran) · Mètode de reducció elemental del risc, Werner Munter (3×3 Allaus) · Reial Decret 319/2000, titulacions de Técnico Deportivo en Esquí Alpino · Telèfons d'urgència, Ajuntament de Naut Aran.